"només poden defensar amb total llibertat els interessos de la nació catalana els partits catalans que depenen exclusivament de Catalunya"
II Congrés Catalanista de 1885

diumenge, 20 de febrer de 2011

"Imatges Processó del Puro diumenge 20 de febrer 2011"


Imatges Ramon Prats: http://www.facebook.com/album.php?aid=100672&id=1557843944&saved
o bé a windows live: http://cid-b855759c726a3590.photos.live.com/browse.aspx/20110220%20PROCESS%c3%93%20DEL%20PURO%20A%20CERVERA%202011?nl=1&uc=37

Unes setanta persones van participar aquest diumenge en la Processó del Puro de Cervera. Una iniciativa que, malgrat la seua denominació, ni és religiosa ni pretén fer apologia del tabac, sinó simplement recuperar una tradició que es va oblidar amb l'inici de la Guerra Civil (1936). Des de fa cinc anys, un grup de cerverins organitza aquesta curiosa processó, que, en el seu origen, era un record a les víctimes de l'última guerra carlista (1876), que a la capital de la Segarra es va saldar amb 48 morts i 260 ferits. En canvi, sí que té un vessant reivindicatiu: posar de manifest que a les guerres no hi ha ni vencedors ni vençuts.

La processó va començar cap a les 12.30 hores a la plaça Major, on es va llegir un manifest contra les guerres i hi va haver un repic de campanes, una per cada mort de la guerra carlista. A continuació, va iniciar-se la caminada, de tres quilòmetres, pels carrers del centre de la localitat fins a arribar al cementiri, punt final del recorregut. De fet molts dels carrers pels quals passa la processó, com Burgos, Sòria, Combat i Victòria, recorden aquell fatídic episodi.

Malgrat la recent aplicació de la llei antitabac, els organitzadors van insistir que no pretenen convertir-la en un acte reivindicatiu per als fumadors. De fet, es fumen puros perquè així es feia a la processó de principis del segle XX. Ara es reparteixen puros i regalèssia, per als no fumadors

text estret: Diari "Segre" 21/02/2011

dimarts, 15 de febrer de 2011

La processó del Puro





LA PROCESSÓ DEL PURO

Aquest diumenge, 20 de Febrer de 2011, a dos quarts d’una tindrà lloc la Processó del Puró, que anirà de la Paeria fins el cementiri.
Actualment, és com un passeig i un espai de tertúlia per a tots els cerverins i entitats locals, que serveix per honrar les tradicions del passat i reivindicar que les guerres només aporten morts i sofriment i, que no tenen ni bons ni dolents, ni vençuts ni vencedors.

Fins l’any 1936, el 16 de Febrer, a Cervera es celebrava el que popularment s’anomenava la Processó del Puro. Una processó laica amb un itinerari que anava de l’Ajuntament fins el cementiri, i en el qual, alguns homes hi anaven amb el puro encès a diferència de les processons religioses.
Aquesta processó era en record de l’última guerra carlina que hi hagué a Espanya durant el segle XIX, un bàndol, el dels carlins –del pretenent Carles VII-, van intentar conquerir Cervera, ocupada per les forces de l’altre, el del govern d’Alfons XII, dit liberal.
L’atac es va produir la matinada del 16 de Febrer de l’any 1875 i l’aferrissada lluita va durar quasi tot el dia. La batalla acabà, amb un balanç, de 48 morts i 260 ferits entre banda i banda –els noms dels carrers Burgos, Sòria, Combat i Victòria, encara recorden aquell fet-.
Al acabar la guerra, al mig del cementiri s’alçà un monument, en memoria de tots els que havien perdut la vida, amb l’esperit d’oblidar vells odids i velles diferències. Els campaners, cada any, el dia de la batalla, realitzaven 48 repicons, recordant tots els homes que havien perdut la vida.
Avui la Processó del Puro, seveix per mantenir la memòria històrica d’una festa local, on es recordava els morts dels dos bàndols, essent un exemple de memorial dels que perderen la vida, deixant de banda a qui defensaven i si foren els vencedors o els vençuts.

diumenge, 13 de febrer de 2011

"Que Qué tenim? , quina realitat de video"




Enguany, una marca de cervesa de la que no donaré el nom per no fer-ne publicitat (però que puc indicar que el seu logotip és una estrella daurada), s’ha apuntat a la moda dels “lipdub” per a vendre’ns televisivament el seu producte. L’actor Quim Gutiérrez i els membres dels Amics de les arts, prenent com a pretext els jugadors del Barça, ens fan una recitació de les coses bones que tenim els catalans, aquelles que ens fan sentir orgullosos i treure pit davant el món. He de reconèixer que la catalanitat d’un producte com a argument de venda me’l fa especialment agradós, però –oh, tragèdia!- entre totes les més de trenta coses bones que tenim a Catalunya, no n’hi ha cap (llevat del parc d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici) que pertanyi a les terres de Lleida, circumstància especialment greu si considerem que la cervesera elabora la seua malta a Bell-lloc d’Urgell…

Evidentment, no sóc el primer que posa el crit al cel i d’altres veus més solvents s’han afanyat a reivindicar des de la Terra Ferma l’oli de les Garrigues, el torró d’Agramunt, els caragols de Lleida, la ceràmica de Verdú o el teatre de Tàrrega. La reacció del territori ha estat àgil i s’ha fet escoltar per la premsa, aconseguint que els cervesers fessin una nota de disculpes. Per tant, aprofitant aquest moviment d’autoestima de les terres de ponent, goso proposar l’anunci en clau segarrenca, tot excusant-me per avançat davant els meus sacrificats lectors i lectores que segur hi trobaran a faltar algun element ben important…

“Que què tenim? Tenim un paisatge viu, identitari, humanitzat i sempre canviant; tenim camps de cereal onejant a l’estiu i ametllers florits a la primavera; tenim l’interès natural del Llobregós, els comalats de la vall del Cercavins i les déus del Sió; tenim l’encant de Montfalcó i de Florejacs; tenim les torres de Vallferosa i les Sitges, el romànic de Talteüll, el gòtic de Santa Maria de Cervera, el barroc de Sant Ramon i el modernisme d’en Martinell; tenim la poètica d’en Pàmias i d’en Margarit, els relats d’en Pedrolo i les cançons del Petit de Cal Eril; tenim el barber de Concabella, la dama de les flors, les bruixes de Cervera, el Bord de Sacirera i, des de fa mil anys, el Sant Dubte d’Ivorra; tenim la velocitat d’en Marc Márquez i el temps d’en Toni Nadal; tenim la marxa dels castells i el camí de Sant Jaume; tenim l’Aquelarre de Cervera, la Bakanal de Guissona, el Brut i la Bruta de Torà i l’Ou de Sant Guim; tenim la Passió, el Pessebre vivent i la Iesso; tenim la major indústria agroalimentària d’Europa, el iogurt del Pastoret, les aromes de la Segarra, la ratafia de les Voltes, el vi de l’Ametlla, la vedella de cal Martí, les plomes d’àngel i les savines; tenim el fricandó de la Magdalena, els peus de porcs de Palouet, les perdius d’en Jaumet, l’ofegat de la Segarra, la coca de recapte i els panadons; tenim els cavalls de cal Perelló i de Pavia, l’art de la Cerverina i les bitlles catalanes… Coses nostres, coses bones que tenim!”

No obstant, després de tanta autocomplaença, el Dr. Jekyll deixa pas al meu Mr.Hyde particular i proposa una versió més crua, però no menys certa:

“Que què tenim? Tenim els aqüífers contaminats, les fonts que ja no ragen, les basses plenes de xisca i les peixeres sense peixos; tenim les granges i els coberts de totxo i ciment, sense acolorir i rematades de sitges blanc-i-blaves; tenim els xaragalls dels camins plens de runa i fibrociment i tenim els bancals en ruïnes; tenim xemeneies escopint fum groc a Guissona i fum blanc a Sant Antolí; tenim un canal que passa de llarg, mentre ens nega l’aigua, i tenim uns molins aerogeneradors que ens volen trencar la nit i trinxar el paisatge; tenim les ruïnes d’Alta-Riba, la Mora, l’Aguda, Fluvià, Montlleó, el Llor, Montpaó o la Manresana; tenim un Centre d’interpretació dels castells que no s’enlaira i tenim un turisme que passa de llarg; tenim unes indústries que s’emplacen fora dels polígons industrials i uns polígons industrials semideserts; tenim una cobertura precària d’internet i telefonia mòbil; tenim pobles deshabitats i abocadors de runa descontrolats; tenim rancúnies i enveges que s’hereten de pares a fills… Coses nostres, coses no tan bones que tenim!!”

Ja llançat, cometo una altra volta de rosca i, forçant encara més la recerca de nous amics, adopto l’actitud de l’optimista informat, tot recitant:

“Que què no tenim? No tenim una sanitat en condicions, hospitals, especialistes i maternitats; no tenim un tren modern que ens porti enlloc ni uns transports públics adients per aturar el despoblament; no tenim centres d’educació universitària ni incentius a la recerca i el desenvolupament; no tenim memòria històrica ni interès per recuperar-la; no tenim el POUM de Cervera i, allà on en tenim, no tenim valor per a exigir el seu acompliment rigorós; no tenim electricitat i aigua corrent a tot arreu on cal; no tenim ADSL als pobles i no tenim gas natural; no tenim qui vetlli per mantenir la xarxa de camins rurals, ni per la dignitat del patrimoni monumental i artístic i no tenim qui potenciï la imatge de la Segarra a l’exterior; no tenim veu a les grans decisions que ens afecten directament i no tenim esperit contestatari… Coses nostres, coses bones que no tenim!!!”

Arribat a aquest punt, ben esbravat i, alhora, esgotat mentalment, m’assec a la barra de qualsevol bar i us convido a acompanyar-me, tot prenent una cervesa consagrada al primer dels arcàngels (la fàbrica de la qual tinguérem i ja no tenim), en una reflexió col·lectiva que ens condueixi a identificar tot allò que de veritat volem tenir…




Text extret del bloc Giliet de Florejacs, http://giliet.wordpress.com/

"La festa de les Laies, Barcelona 12 febrer 2011"



"El temps a Cervera"

"Els meus videos al Youtube"