.JPG)
Finlàndia ha estat reconeguda internacionalment com la nació menys corrupta del planeta, una part d'aquest assoliment recau en l'estricta moralitat imperant al país, però tot i això, i per a facilitat la transparència, també compta amb un conjunt de principis enfocats a evitar l'abús de poder i que són insòlits a la cultura espanyola.
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que fagin les administracions públiques, des d'un edifici fins a un boli, ha de ser executada a preus de mercat, i incloure obligatòriament tres ofertes de proveïdors diferents, per tal de triar la més baixa. No és legal, ni admissible, ni justificable, pagar 100 euros per un cartutx d'impressora o 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Dos exemples que van passar a espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'exercici de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no només dels periodistes sinó dels votants. Degut a això, actuacions contra aquesta norma (com aquesta) són no només contràries a l'ètica sinó també il·legals.
TERCER: Principi de transparència total dels comptes dels ciutadans. Els finesos poden sabre els ingressos declarats de tots els residents del país, ja sigui un aturat cobrant els ajuts corresponents, l'artista més exitós de la nació o el CEO de Nokia. L'equivalent peninsular [sic] permetria conèixer els comptes no només empresarials sinó personals d'Emilio Botín, Pérez Reverte, Felipe González, Aznar, Adolfo Domínguez o cada un dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: el govern dels municipis a Finlàndia correspon a "City Managers", o sigui, a funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquest tipus. D'aquesta forma, els ciutadans poden distingir amb claredat que la persona al càrrec és algú supeditat als votants i que pot ser despatxat o substituït pel Consell Municipal (l'òrgan escollit a les urnes). Helsinki n'és l'excepció d'aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'estat són funcionaris de carrera que assoleixen el lloc tot superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. Al 2005 es va fer una remodelació del sistema per tal de permetre a les organitzacions polítiques poder triar als secretaris d'estat, però tot i així molts continuen sent encara ara treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estèn més fàcilment quan el poder es concentra en un sol individu, i per això a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan política principal de les ciutats és el Consell Municipal (l'alcalde només és un treballador públic), el Consell de Ministres té més capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada a institucions d'ensenyament concretes com a França. Tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes com a Estats Units. Ni en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins de la seva organització com a espanya. A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic), i aquesta carrera està oberta a tots els finesos. El país evita per tant haver de recórrer a un model com l'espanyol on els càrrecs de lliure designació del govern (escollits ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen d'una manera obscura per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat del càstig. La quantitat de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i de les empreses. Al 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per passar-se del límit de velocitat en una Harley Davidson, i se li va imposar una multa de 104.000 dòlars d'aquella època. Aquest principi de proporcionalitat al càstig, junt amb la marca social que comporta estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament disuassòria davant de possibles temptacions de creuar el límit de la legalitat.
PRIMER: A Finlàndia qualsevol compra que fagin les administracions públiques, des d'un edifici fins a un boli, ha de ser executada a preus de mercat, i incloure obligatòriament tres ofertes de proveïdors diferents, per tal de triar la més baixa. No és legal, ni admissible, ni justificable, pagar 100 euros per un cartutx d'impressora o 1000 per una cadira encara que les factures siguin correctes. Dos exemples que van passar a espanya i que la justícia no va poder castigar.
SEGON: Principi de transparència total de les administracions públiques. Qualsevol decisió presa per un funcionari públic dins de l'exercici de la seva professió (excepte les relacionades amb la seguretat) pot ser coneguda per la resta de ciutadans. Ningú pot negar-se a satisfer les necessitats d'informació no només dels periodistes sinó dels votants. Degut a això, actuacions contra aquesta norma (com aquesta) són no només contràries a l'ètica sinó també il·legals.
TERCER: Principi de transparència total dels comptes dels ciutadans. Els finesos poden sabre els ingressos declarats de tots els residents del país, ja sigui un aturat cobrant els ajuts corresponents, l'artista més exitós de la nació o el CEO de Nokia. L'equivalent peninsular [sic] permetria conèixer els comptes no només empresarials sinó personals d'Emilio Botín, Pérez Reverte, Felipe González, Aznar, Adolfo Domínguez o cada un dels veïns de Madrid.
QUART: Absència d'alcaldes: el govern dels municipis a Finlàndia correspon a "City Managers", o sigui, a funcionaris públics amb experiència en l'administració d'entitats d'aquest tipus. D'aquesta forma, els ciutadans poden distingir amb claredat que la persona al càrrec és algú supeditat als votants i que pot ser despatxat o substituït pel Consell Municipal (l'òrgan escollit a les urnes). Helsinki n'és l'excepció d'aquest model.
CINQUÈ: Absència de càrrecs de designació política: A Finlàndia els secretaris d'estat són funcionaris de carrera que assoleixen el lloc tot superant proves objectives en lloc de per designació partitocràtica. Al 2005 es va fer una remodelació del sistema per tal de permetre a les organitzacions polítiques poder triar als secretaris d'estat, però tot i així molts continuen sent encara ara treballadors públics ascendits per mèrits propis.
SISÈ: Estructura de poder col·legiada: La corrupció s'estèn més fàcilment quan el poder es concentra en un sol individu, i per això a Finlàndia es promou la presa de decisions mitjançant el debat i el consens. Igual que l'òrgan política principal de les ciutats és el Consell Municipal (l'alcalde només és un treballador públic), el Consell de Ministres té més capacitat de poder que el President de la República.
SETÈ: Principi d'accés lliure al poder. La possibilitat de convertir-se en un membre d'alt rang de l'administració i els ministeris finesos no recau en una elit intel·lectual formada a institucions d'ensenyament concretes com a França. Tampoc en persones que puguin atreure la inversió de diferents empreses per sufragar les seves campanyes com a Estats Units. Ni en ciutadans adscrits a organitzacions polítiques que ascendeixen pels mèrits interns dins de la seva organització com a espanya. A Finlàndia els llocs són coberts per funcionaris públics (seguint un barem meritocràtic), i aquesta carrera està oberta a tots els finesos. El país evita per tant haver de recórrer a un model com l'espanyol on els càrrecs de lliure designació del govern (escollits ideològicament) reben 200.488 euros anuals i es multipliquen d'una manera obscura per totes les administracions.
VUITÈ: Principi de proporcionalitat del càstig. La quantitat de les multes per violar les normes sol ser proporcional als ingressos dels individus i de les empreses. Al 2001 Anssi Vanjoki, alt executiu de Nokia, va ser considerat culpable de conducció temerària per passar-se del límit de velocitat en una Harley Davidson, i se li va imposar una multa de 104.000 dòlars d'aquella època. Aquest principi de proporcionalitat al càstig, junt amb la marca social que comporta estar embolicat en un cas de corrupció, actua de forma extremadament disuassòria davant de possibles temptacions de creuar el límit de la legalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada