.JPG)
La commemoració del 22 de març del 1968, el moviment que va plantar la llavor de la revolta estudiantil que dos mesos més tard va paralitzar França i es va exportar a bona part del món occidental, ha omplert el país de tota mena d'activitats que recorden el que es coneix com el Maig Francès. Llibres, estudis, actes universitaris i reportatges de televisió recorden una data que ha acabat convertint-se en un mite romàntic.
Tot i que és París el que ha passat a la història, la revolta estudiantil i obrera coneguda com a maig del 68 va començar en realitat el 22 de març, i no a la capital sinó a Nanterre, una ciutat del nord. Aquell dia, i en aquella ciutat, líders estudiantils com Daniel Cohen-Bendit, van plantar cara al sistema iniciant una onada de protestes que s'estendria a la Sorbona i acabaria paralitzant el país i, de forma colateral, molts països occidentals.
L'espurna que va fer encendre el foc revolucionari va ser la demanda d'acabar amb la separació entre nois i noies als campus universitaris. Aquesta demanda inicial va acabar derivant en una complexa revolta contra un sistema que, més de dues dècades després d'acabada la guerra, posava de manifest el malestar dels milers de joves, fills del baby boom de la postguerra, que estaven desencantats d'un món que no avançava. La guerra del Vietnam i el creixent malestar contra un capitalisme que, tot i l'existència de la URSS i els països comunistes, floria sense problemes, va acabar de conformar un còctel que va fer trontollar l'Estat francès.
De protesta a revolta"No a la universitat burgesa" era el lema dels estudiants que protestaven per la detenció d'uns companys, arrestats per manifestar-se contra la guerra del Vietnam. La resposta governamental, tancant la universitat de Nanterre, va ser el que va convertir una protesta puntual en una revolta nacional les conseqüències de la qual es van deixar sentir arreu del món. Quan el líder roig, Cohen-Bendt, va ser expulsat de França, els fets es desencadenen a una velocitat imparable.
Els estudiants responen a l'expulsió de Cohen-Bendt ocupant l'amfiteatre de la simbòlica universitat parisenca, la Sorbona. La resposta de l'Estat és una altra vegada contundent: la policia entra al campus i desallotja als ocupants. Però, una vegada més, la reacció governamental no fa més que agreujar la crisi. Minuts després que la policia desallotgés la Sorbona, el barri llatí és en flames. Novament el govern calcula malament: envia la policia i reprimeix durament els aldarulls al barri llatí. Les imatges de l'acció policial indignen als francesos. En pocs dies els sindicats criden als treballadors a la vaga general. La protesta s'ha tornat global. Amb fàbriques ocupades i aldarulls als carrers de totes les ciutats, França es troba immersa en una autèntica revolució popular.
RepercussionsEl Maig del 68 va acabar tenint una repercussió mundial. Les reivindicacions dels estudiants francesos es van estendre arreu dels països occidentals -fins i tot a la Catalunya de la dictadura- fent tremolar els fonaments de la societat de la postguerra i alimentant molts dels moviments contestataris de l'època.
"Cal liquidar el Maig del 68". Les paraules les va protagonitzar Nicolas Sarkozy durant la campanya electoral a les darreres presidencials, un símptoma que el debat sobre la revolta continua viva a França. Sarkozy es proclama hereu de la cultura del mèrit i de l'esforç, del respecte a l'autoritat del mestre, principis que, diu, van ser llençats per terra pels estudiants d'aquell Maig. El president no està sol en les seves crítiques. Maig 68, la gran estafa, de Gérard Gachet, és només una de les moltes obres crítiques amb la revolta. Però amb motiu del seu quarantè aniversari responen al president i a Gachet alguns dels protagonistes de l'època, com el propi Cohen-Bendit, el filòsof André Glucksmann o l'ex líder maoista Alain Geismar, que reivindiquen la importància de la revolta i la seva herència.
Tot i que és París el que ha passat a la història, la revolta estudiantil i obrera coneguda com a maig del 68 va començar en realitat el 22 de març, i no a la capital sinó a Nanterre, una ciutat del nord. Aquell dia, i en aquella ciutat, líders estudiantils com Daniel Cohen-Bendit, van plantar cara al sistema iniciant una onada de protestes que s'estendria a la Sorbona i acabaria paralitzant el país i, de forma colateral, molts països occidentals.
L'espurna que va fer encendre el foc revolucionari va ser la demanda d'acabar amb la separació entre nois i noies als campus universitaris. Aquesta demanda inicial va acabar derivant en una complexa revolta contra un sistema que, més de dues dècades després d'acabada la guerra, posava de manifest el malestar dels milers de joves, fills del baby boom de la postguerra, que estaven desencantats d'un món que no avançava. La guerra del Vietnam i el creixent malestar contra un capitalisme que, tot i l'existència de la URSS i els països comunistes, floria sense problemes, va acabar de conformar un còctel que va fer trontollar l'Estat francès.
De protesta a revolta"No a la universitat burgesa" era el lema dels estudiants que protestaven per la detenció d'uns companys, arrestats per manifestar-se contra la guerra del Vietnam. La resposta governamental, tancant la universitat de Nanterre, va ser el que va convertir una protesta puntual en una revolta nacional les conseqüències de la qual es van deixar sentir arreu del món. Quan el líder roig, Cohen-Bendt, va ser expulsat de França, els fets es desencadenen a una velocitat imparable.
Els estudiants responen a l'expulsió de Cohen-Bendt ocupant l'amfiteatre de la simbòlica universitat parisenca, la Sorbona. La resposta de l'Estat és una altra vegada contundent: la policia entra al campus i desallotja als ocupants. Però, una vegada més, la reacció governamental no fa més que agreujar la crisi. Minuts després que la policia desallotgés la Sorbona, el barri llatí és en flames. Novament el govern calcula malament: envia la policia i reprimeix durament els aldarulls al barri llatí. Les imatges de l'acció policial indignen als francesos. En pocs dies els sindicats criden als treballadors a la vaga general. La protesta s'ha tornat global. Amb fàbriques ocupades i aldarulls als carrers de totes les ciutats, França es troba immersa en una autèntica revolució popular.
RepercussionsEl Maig del 68 va acabar tenint una repercussió mundial. Les reivindicacions dels estudiants francesos es van estendre arreu dels països occidentals -fins i tot a la Catalunya de la dictadura- fent tremolar els fonaments de la societat de la postguerra i alimentant molts dels moviments contestataris de l'època.
"Cal liquidar el Maig del 68". Les paraules les va protagonitzar Nicolas Sarkozy durant la campanya electoral a les darreres presidencials, un símptoma que el debat sobre la revolta continua viva a França. Sarkozy es proclama hereu de la cultura del mèrit i de l'esforç, del respecte a l'autoritat del mestre, principis que, diu, van ser llençats per terra pels estudiants d'aquell Maig. El president no està sol en les seves crítiques. Maig 68, la gran estafa, de Gérard Gachet, és només una de les moltes obres crítiques amb la revolta. Però amb motiu del seu quarantè aniversari responen al president i a Gachet alguns dels protagonistes de l'època, com el propi Cohen-Bendit, el filòsof André Glucksmann o l'ex líder maoista Alain Geismar, que reivindiquen la importància de la revolta i la seva herència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada