Els Gegants Bojos de Solsona

La festa de Carnaval a Solsona es caracteritza, entre d’altres coses, per l’aparició d’uns gegants que reparteixen mastegots a tots aquells i aquelles que gosen posar-s’hi a sota: són els Gegants Bojos, una de les famílies de gegants més conegudes i originals del repertori català i que ja acompleixen 25 anys d’existència.Després d’haver estat prohibida durant molts anys, quan els solsonins van decidir recuperar la festa de Carnaval, van veure que l’antic model de festa agrària ja no els servia. Va ser aleshores quan van decidir, guiats per la premissa que el carnaval és una festa d’inversió, invertir la festa major. I per això van fer construir, de la mà de Manel Casserras, uns gegants que s’allunyessin el màxim possible de la cerimonialitat i serietat de les figures de festa major. Van construir els Gegants Bojos, com els anomenen ells, una família de gegants de mans lliures, divertits i esbojarrats, que són la rèplica satírica i grollera dels gegants “oficials” de Solsona. En els darrers temps i malgrat que no realitzen massa sortides, aquests gegants han assolit molta popularitat no només a la comarca sinó també a la resta de la geografia catalana. El Carnaval de Solsona aplega cada any milers de visitants que volen compartir amb els solsonins uns dies de disbauxa. El que diferencia el carnaval solsoní d’altres festes són, entre d’altres: la bramada del ruc, les bates de les comparses (que no van disfressades), la pujada del ruc al campanar amb la consegüent pixada ritual que mulla a tothom, i les sopes escaldades. Però el protagonisme del carnaval solsoní, malgrat que també hi desfilen la resta de figures festives de la capital del Solsonès (la Vaca, el Bou, les Cuques, el Mussol, la Draca i els Caps Grossos) se l’enduen els Gegants Bojos i els seus balls. La saga dels Gegants Bojos El nucli de la família de gegants Bojos compta amb quatre membres, tots sortits del taller del mestre geganter Manel Casserras. El Gegant Boig (1978) fou la primera peça construïda i la que inicià la saga. Després vingueren la Geganta Boja (1979), el Mocós (1980), la Geganteta (1982) i les rèpliques dels gegants bojos per als infants. La principal novetat d’aquests gegants, a banda dels seu aspecte burlesc, groller, divertit i agosarat, és que es tracta de figures amb les mans lliures, dotades de braços articulats que els permeten anar repartint garrotades a tot aquell que gosi ballar al seu costat. I és precisament en la dinàmica que proposa aquest joc que incita a la participació -reptant a posar-se sota la figura sense rebre cap mastegot- on hi ha la clau de la popularitat d’aquests gegants. L’èxit d’aquestes primeres figures féu que se'n creessin més: el Xut (1981), el Tòful-Nano (1983), la Draca (1984), Els Nans (1985), el Comte de l'Assaltu (1986), l'Olímpic (1987) i la Vaqueta (1997). Un extens repertori d’elements que configuren un dels patrimonis culturals de la ciutat, al que li ha donat continuïtat el fill del desaparegut Manel Casserras. Els Gegants Bojos giravolten al so d’una música pròpia: la del pas doble "Bufí", que ha esdevingut l’himne de la festa de carnaval. Els Gegants Bojos acompanyen l’arribada dels carnestoltes el dijous gras, l’enterrament de la sardina el dimecres de cendra i efectuen la ballada principal la nit del dissabte al diumenge de carnaval a la plaça major de Solsona. Els altres gegants manotes El model de gegants de mans lliures de Solsona, popularment coneguts per “Manotes” en altres indrets, ha estat imitat en altres pobles. La majoria d’aquest tipus de gegants han estat construïts pel taller de Manel Casserres, pare i fill, i en general es tracta de figures no gaire altes. D’entre els més importants hi ha les dues parelles de gegants del Carnaval de Torà, el brut i la bruta i el bonic i la bonica, els gegants de la colla de geganters “Maitips” de Peramola (Alt Urgell), els gegantons de Bellvís (Pla d’Urgell) i els gegants de Pradell de Sió (Noguera). El municipi de Sant Feliu de Llobregat estrenarà uns gegants de mans lliures ben aviat.

Text: Redacció festes.org

Fotografies: Arxiu festes.org i Rafael López-Monné